Què no us podeu deixar per la descoberta de l'Arieja i l'Alta Garona
No us podeu deixar, si en teniu, les samarretes, gorros i forros polars de Natura -i si no en teniu, sempre no podeu demanar a la Raquel- i sobre tot marcar gorres i forros, ja que a l'autocar en serem molts que anirem ben equipats...Una motxila per fer senderisme, amb aigua, un xubasquero, crema solar... Roba i botes còmodes per caminar.
Roba d'abric i sabates antilliscants per la cova.
El dinar del primer dia, de pic-nic, o bé comprar-lo quan parem.
I recordeu: sortim l'1 de maig a les 7h del matí de la Carretera de Vilassar/Carrer Rafael de Casanova d'Argentona. Puntuals. No ens podem esperar!!!! Ja que tenim l'entrada de les coves a una hora establerta.
Una guia per identificar els arbres per a la caminada de Sant Bertran de Cominges
Per la caminada a Cominges, us hem preparat un "fulladari" o guia de fulles amb els noms catalans dels arbres que us anireu trobant durant l'itinerari. Les vam collir allà mateix, a l'octubre passat, mentre preparàvem aquest viatge.Quan la terra promesa era al sud... Molts de nosaltres tenim avantpassats que van migrar d'aquest territori a Catalunya
Aquí teniu alguns dels articles que parlen d'aquesta onada de migració, des de finals del segle XV a mitjans del segle XVII.L'immigració francesa al Maresme i a Argentona. Clícam'm!
L'immigració francesa al Maresme
On trobareu informació més extensa de la migració a tot el principat i un llistat dels cognoms occitants a Catalunya.
La migració occitana a Catalunya
I aquí teniu un article de la revista Sapiens que parla d'aquesta migració:
Catalunya era, al començament del segle XVI, un país buit, un territori que s’ompliria gràcies a un important corrent migratori que va tenir grans repercussions en la demografia i la societat catalanes. D’aquesta manera, durant el segle XVI i fins 1630, un bon nombre de francesos van abandonar els seus llocs d’origen per convertir-se en emigrants que van trobar al Principat i als comtats un territori convertit en un gran mercat de treball com a conseqüència de la crisi demogràfica que patia Catalunya des de la Baixa Edat Mitjana.
Els principals motius que van portar aquesta població a emigrar van ser la sobrepoblació crònica dels Pirineus i el Migdia francesos, on es donava una gran desproporció entre la densitat demogràfica i els recursos per a la subsistència; i els efectes derivats de les Guerres de Religió a França (1560-1599), on la rivalitat político-religiosa entre catòlics i protestants va prendre un caràcter de guerra civil que forçaria la població a emigrar.
D’entre els factors d’atracció que Catalunya oferia per a la immigració francesa cal destacar la crisi demogràfica de la baixa edat mitjana que havia convertit el Principat en un immens mercat d’oferta laboral a omplir en plena recuperació econòmica. Igualment, la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) va permetre que s’ampliessin les possibilitats laborals en el món agrari, mentre que l’arribada de l’or i la plata americans van derivar en un increment dels salaris. Òbviament, l’afinitat lingüística i els lligams històrics entre la Corona d’Aragó i Occitània també van ser decisius a l’hora d’entendre les migracions. És a dir, Catalunya vivia una situació de despoblament i presentava les condicions òptimes per a rebre els corrents migratoris.
Cronològicament, podem situar l’onada migratòria francesa entre finals del segle XV i 1660. Així, entre 1490 i 1540 s’iniciaria la fase ascendent, assolint la plenitud entre 1540 i 1620, i iniciant el declivi entre 1620 i 1660. La davallada dels fluxos migratoris a partir de 1620 va produir-se per la fi de les Guerres de Religió i per la millora de les perspectives econòmiques a França, mentre que Catalunya entrava en un període de crisi amb l’esclat de la Guerra dels Segadors, una crisi de subsistències i epidèmies de pesta.
Principalment, la immigració francesa va procedir dels Pirineus i Prepirineus francesos, però també del Llenguadoc, el Garona, les Terres Altes i el Massís Central. Majoritàriament la immigració es composava de població masculina i jove, en edat de reproduir-se, mentre que la presència femenina va ser minoritària. Així, cap a finals del segle XVI entre el 10 i el 20% de la població masculina seria d’origen francès. Ara bé, aquests nouvinguts tindrien una distribució desigual en el territori, amb màxims a Castelló d’Empúries, Tàrrega, la Bisbal d’Empordà, Sant Cugat i Barcelona.
La integració de la immigració francesa va fonamentar-se en un ràpid i intens mestissatge amb la població autòctona. Els nouvinguts arribaven amb una edat molt jove al territori català, una edat òptima per treballar, però també per reproduir-se. La majoria del gruix migratori era masculí, fet que va afavorir el mestissatge. Així, els immigrants francesos, majoritàriament, van casar-se amb dones del país, fet que va suposar que, en general, la migració fos definitiva. Això va suposar que la immigració francesa contribuís al redreç econòmic i demogràfic del país.
Igualment, el gruix de la immigració francesa va inserir-se amb una relativa facilitat dins del mercat de treball català, necessitat de mà d’obra, facilitant la integració. Bona part de la immigració es composava de mà d’obra no especialitzada que va encabir-se en els rengles inferiors de la pagesia (jornalers)i en els oficis artesanals dins del món urbà.
La integració dels immigrants, en darrera instància, també va fonamentar-se en la inserció en la vida parroquial i religiosa de les comunitats urbanes i rurals on va instal·lar-se. Procedents majoritàriament procedien de les diòcesis frontereres, el factor religiós va esdevenir primordial en la integració dels nouvinguts, així com la seva participació en els actes litúrgics, festius, associatius i morals que impregnaven la vida quotidiana de la Catalunya moderna.
Tanmateix, tot i l’existència dels factors d’integració, la immigració francesa també va haver d’enfrontar-se a diferents elements de rebuig i discriminació en el seu procés d’inserció en la Catalunya dels segles XVI i XVII.
D’entrada, la seva condició de súbdits del rei de França, enemic de la Monarquia Hispànica, va convertir-los en sospitosos als ulls de les autoritats. La por a l’espionatge i al quintacolumnisme francès va derivar en la detenció d’alguns immigrants, així com en una vigilància continuada en temps de conflicte entre els regnes. Per exemple, en la guerra hispano-francesa de 1635, van promulgar-se mesures discriminatòries d’exacció fiscal i de confiscació dels béns dels francesos solters. De la mateixa manera, molts municipis van establir disposicions prohibitives o restrictives sobre la participació dels immigrants en la vida de les localitats.
D’altra banda, si bé la religió va ser un potent factor d’integració, també ho va ser de discriminació. Així, el fet de procedir de zones on el protestantisme estava força arrelat els va convertir en objecte de vigilància per part de la Inquisició. A ulls dels oficials del Sant Ofici, el perill d’heretgia que suposava l’arribada massiva d’immigrants francesos era indiscutible. El delicte de practicar el luteranisme va ser l’acusació més repetida, però també el delicte de bruixeria contra les dones. D’aquesta manera, dels 42 morts en autos de fe realitzats entre 1552 i 1627, 27 eren d’origen francès.
Finalment, com passa a l’actualitat, la presència dels immigrants permetia als autòctons disposar d’un boc expiatori contra el qual descarregar culpabilitats i responsabilitats de les contradiccions socials existents, més encara després de l’expulsió dels jueus i la desaparició de l’enemic intern tradicional. Per exemple, segons els testimonis d’aquell període, els nouvinguts van ser acusats de ser els principals responsables del bandolerisme, quan rarament passaven de ser una cinquena part dels bandolers i malfactors, és a dir, una proporció similar a la que tenien en el conjunt de la població catalana.
En moments de crisi o de trasbalsament social, la presència de la figura de l’estranger sospitós permetia l’existència d’un cap de turc sobre el qual descarregar les tensions desfermades. I és que sembla evident que la condició humana condueix a imputar als elements exògens de la societat qualsevol delicte o desviació de l’ortodòxia social. Les preguntes ja es farien després, primer es responsabilitzava l’immigrant, tal com succeeix en els nostres dies. Tot plegat va suposar el naixement d’un sentiment antifrancès que paulatinament s’aniria estenent entre la societat, especialment en les zones frontereres amb França, i que la conjuntura bèl·lica del segle XVII contribuiria a refermar.
Planning del Viatge de l'1, 2 i 3 de maig a l'Arieja i l'Alta Garona
Dia 1 de maig, divendres.
Sortida a les 7h. del matí de la Crta de Vilassar, al final del carrer Rafael de Casanova, puntuals
Portar-se el dinar del primer dia (pic-nic) o comprar-lo on ens parem.
Visita de la cova de Niaux, una de les coves més importants d'Europa per les seves pintures prehistòriques. Tenim la reserva feta amb més d'un any d'antelació! No us descuideu roba d'abric i calçat còmode... el terra es humit.
Visita de Tolosa de Llanguedoc (lliure)
Sopar
Dia 2 de maig, dissabte
Dia dels nostra avantpassats occitans
Caminada pels boscos i prats de Sant Bertrand de Cominges. 10 km. Hi haurà una caminada més suau pels natura/listes que no vulguin fer aquesta.
Dinar
Visita als territoris on van viure els avantpassats de molts argentonins i maresmencs.
Dia 3 de maig, diumenge
De tornada cap a casa... començarem a descobrir la Ruta dels Càtars... objectiu d'un proper viatge.
Visita a Fanjaus, on va viure San Domingo de Guzman
Visita lliure a Narbona (i dinar)
Sortida a les 7h. del matí de la Crta de Vilassar, al final del carrer Rafael de Casanova, puntuals
Portar-se el dinar del primer dia (pic-nic) o comprar-lo on ens parem.
Visita de la cova de Niaux, una de les coves més importants d'Europa per les seves pintures prehistòriques. Tenim la reserva feta amb més d'un any d'antelació! No us descuideu roba d'abric i calçat còmode... el terra es humit.
Visita de Tolosa de Llanguedoc (lliure)
Sopar
Dia 2 de maig, dissabte
Dia dels nostra avantpassats occitans
Caminada pels boscos i prats de Sant Bertrand de Cominges. 10 km. Hi haurà una caminada més suau pels natura/listes que no vulguin fer aquesta.
Dinar
Visita als territoris on van viure els avantpassats de molts argentonins i maresmencs.
Dia 3 de maig, diumenge
De tornada cap a casa... començarem a descobrir la Ruta dels Càtars... objectiu d'un proper viatge.
Visita a Fanjaus, on va viure San Domingo de Guzman
Visita lliure a Narbona (i dinar)
Narbona, un bon lloc per aturar-se a dinar abans d'arribar a Argentona (3 de maig)
De tornada cap a casa, us proposem d'aturar-nos a dinar -lliure- a Narbona.
On vulgueu de la ciutat... Nosaltres recomanem Les Halles ...veritable centre neuràlgic de la ciutat, el mercat central de Narbona és cèlebre en tot el sud de França. Acull més de 70 comerços alimentaris: flequers, pastissers, carnissers, xarcuters, especialistes en menjars preparats, tripaires, peixaters, fruiters i verdulaires, pollastrers, botigues de queviures selectes, bars i fins i tot cellers. Cada matí acull passavolants afamats, cuiners en potència i tota mena de gurmets. Els productors del mercat central estan a la vostra disposició per procurar-vos els millors productes i aconsellar-vos en l'art de preparar-los.
Al cor de la ciutat, a la vora del canal, esperen la vostra visita: no us ho podeu perdre!
Dies i hores d'obertura:
Obert 365 dies l'any, de 7 h a 13 h.
Cliqueu aquí per més informació de Les Halles de Narbona
Parlem del turisme de Narbona
Cliqueu aquí per anar al web de turisme de Narbona en català
El turisme s'hi va desenvolupar a la segona meitat del segle XX. Els monuments més importants són el Palau Vell, el Palau dels Arquebisbes i la Catedral de Sant Just i Sant Pastor. Cal esmentar també la Via Domícia, el Museu Arqueològic, el Museu d'Art i Història, el Teatre de Narbona, el canal de la Robina que creua la ciutat, l'església de Nostra senyora de la Morguiá ('La Mourguié' en francès. cat. Mongia) del segle XIII amb un museu lapidari, la basílica de Sant Pau-Sèrgi, el barri de la Cité, el barri del Bourg i els barris nous.
La vila va sorgir al turó de Montlaurès, al nord-oest de la ciutat actual, i era un poblament de la tribu dels elísics.
El primer establiment urbà és del segle VI aC i va aprofitar la seva bona posició en la cruïlla dels camins que segueixen la costa (la futura Via Domícia) i la ruta cap l'Atlàntic, per prosperar als segles III i II aC amb el comerç de l'estany procedent de les Illes Britàniques.
En el mateix lloc els romans hi van fundar el 118 aC la seva primera colònia fora d'Itàlia, i li van donar el nom de Narbo Martius, que després va esdevenir capital de la província Gàl·lia Narbonesa (Gallia Narbonensis). El 45 aC, Juli Cèsar hi va instal·lar els veterans de la Legió X. Al segle I la ciutat va arribar a la seva màxima esplendor gràcies a l'activitat portuària, gràcies a la seva condició de port fluvial (en aquell temps l'Aude passava per Narbona, si fa o no fa per l'actual canal de la Robina); controlava els ancoratges a la llacuna propera, des de la qual s'exportava sobretot ceràmica procedent de la Graufesenque (prop de Millau). Aquesta prosperitat es va veure sotraguejada per un incendi que va destruir parcialment la ciutat el 145, que anà declinant des de la fi del segle fins al segle IV.
De l'època romana en queden poques restes: principalment un fragment de la Via Domícia descobert recentment a la plaça de Casa de la Vila, i l'horreum, una mena de cava que havia servit de graner o magatzem. També s'ha trobat i excavat parcialment un temple i un amfiteatre, i se sap que hi havia hagut termes i un teatre. La manca d'espectacularitat d'aquestes restes és compensada per l'abundor d'inscripcions recuperades del material emprat per construir les muralles a l'antiguitat tardana, enderrocades el 1869.
El 462 hi van entrar els visigots, amb els quals fou capital de la província de Septimània fins a l'arribada dels àrabs que la van ocupar per primer cop el 715 però fou perduda o abandonada fins que fou recuperada el 719 per As-Samh ibn Màlik al-Khawlaní; sota els àrabs es va dir Arbuna. El 734 un duc de Provença de nom Mauront (Maurontus) va signar un acord amb el governador Yússuf ibn Abd-ar-Rahman que permetia a aquest ocupar algunes places de la vall del Roine, per protegir la Provença contra atacs de Carles Martell i com a nova via d'invasió cap al nord. Carles Martell va respondre el 737 ocupant Avinyó i atacant Arbuna, però el seu atac fou rebutjat tot i la victòria a la batalla del Berre.
El 752 fou assetjada per Pipí el Breu però tampoc la va poder conquerir i va haver d'aixecar el setge deixant un contingent per mantenir el blocatge que no fou gaire efectiu. El comte de Nimes Ansemond va morir en les operacions de blocatge (754). El 756 el setge es creu que es va reprendre, però l'eficàcia fou molt limitada. Entre 756 i 759 els francs van negociar amb els gots de la ciutat, que eren els qui defensaven la ciutat amb plena cooperació amb els musulmans. El rei els va prometre de mantenir la comunitat goda en l'ús de les seves lleis i costums si lliuraven la ciutat, la qual cosa finalment van fer el 759, després del darrer llarg setge de tres anys (tercer setge d'Arbuna). Els gots s'apoderaren de l'interior de la ciutat, van matar la minsa guarnició sarraïna, i van obrir les portes als francs. Seguidament altres ciutats es van sotmetre als francs si no s'havien sotmès abans (es pensa que Carcassona, Lodeva i Elna principalment, però les dues primeres podrien haver estat en mans de Waifré d'Aquitània). Elna amb tot el Rosselló i el Conflent, es va lliurar a les forces de Pipí poc després de Narbona. El rei va cedir a l'església de Narbona la meitat de la població i de les seves dependències dins i fora dels murs, i la meitat dels drets domanials que el comte de la ciutat podia recaptar pel rei en tota la diòcesi; el terç de drets similars foren donats a altres esglésies de Septimània. Es van establir comtes a Narbona i a diverses poblacions de Septimània que en general van ser el mateixos comtes gots que ja exercien el càrrec fins aleshores sota autoritat del valí musulmà.
La zona fou objecte de diverses expedicions àrabes, la més important de les quals fou la del 793 quan Abd-al-Màlik ibn Mughith va arribar davant la ciutat, en va cremar els barris propers i va derrotar el comte i duc de Tolosa a la batalla de l'Orbieu prop de la ciutat, i després es retiraren amb un gran botí. La darrera expedició, sense cap resultat, fou el 840.
Durant l'edat mitjana el poder es va repartir entre l'arquebisbe i el vescomte. El 1306 en foren expulsats els jueus per ordre del rei de França. El 1320 la destrucció d'un dic li va fer perdre la condició de port de mar. Durant la resta del segle XIV la ciutat va començar a recular a causa de la guerra dels Cent Anys l'epidèmia de pesta del 1348 i la modificació dels corrents de bescanvi comercial. Amb el Tractat dels Pirineus (1659) deixa de ser una plaça fronterera i perd importància militar.[3] Com a seu de l'arquebisbe, que era president nat dels Estats Generals del Llenguadoc, fou principalment una vila eclesiàstica.
A mitjan segle XIX la construcció d'un ferrocarril i l'extensió de les vinyes van aportar nova prosperitat. El 1871 s'hi va proclamar la Comuna. Després, el 1907 va aparèixer la crisi vitícola i els vinyataires llenguadocians i rossellonesos es van revoltar sota la direcció del batlle, Ernest Ferrol. La novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff, La revolta dels geperuts (1998), s'ambienta en aquests fets.
On vulgueu de la ciutat... Nosaltres recomanem Les Halles ...veritable centre neuràlgic de la ciutat, el mercat central de Narbona és cèlebre en tot el sud de França. Acull més de 70 comerços alimentaris: flequers, pastissers, carnissers, xarcuters, especialistes en menjars preparats, tripaires, peixaters, fruiters i verdulaires, pollastrers, botigues de queviures selectes, bars i fins i tot cellers. Cada matí acull passavolants afamats, cuiners en potència i tota mena de gurmets. Els productors del mercat central estan a la vostra disposició per procurar-vos els millors productes i aconsellar-vos en l'art de preparar-los.
Al cor de la ciutat, a la vora del canal, esperen la vostra visita: no us ho podeu perdre!Dies i hores d'obertura:
Obert 365 dies l'any, de 7 h a 13 h.
Cliqueu aquí per més informació de Les Halles de Narbona
Parlem del turisme de Narbona
Cliqueu aquí per anar al web de turisme de Narbona en català
El turisme s'hi va desenvolupar a la segona meitat del segle XX. Els monuments més importants són el Palau Vell, el Palau dels Arquebisbes i la Catedral de Sant Just i Sant Pastor. Cal esmentar també la Via Domícia, el Museu Arqueològic, el Museu d'Art i Història, el Teatre de Narbona, el canal de la Robina que creua la ciutat, l'església de Nostra senyora de la Morguiá ('La Mourguié' en francès. cat. Mongia) del segle XIII amb un museu lapidari, la basílica de Sant Pau-Sèrgi, el barri de la Cité, el barri del Bourg i els barris nous.
La vila va sorgir al turó de Montlaurès, al nord-oest de la ciutat actual, i era un poblament de la tribu dels elísics.
El primer establiment urbà és del segle VI aC i va aprofitar la seva bona posició en la cruïlla dels camins que segueixen la costa (la futura Via Domícia) i la ruta cap l'Atlàntic, per prosperar als segles III i II aC amb el comerç de l'estany procedent de les Illes Britàniques.
En el mateix lloc els romans hi van fundar el 118 aC la seva primera colònia fora d'Itàlia, i li van donar el nom de Narbo Martius, que després va esdevenir capital de la província Gàl·lia Narbonesa (Gallia Narbonensis). El 45 aC, Juli Cèsar hi va instal·lar els veterans de la Legió X. Al segle I la ciutat va arribar a la seva màxima esplendor gràcies a l'activitat portuària, gràcies a la seva condició de port fluvial (en aquell temps l'Aude passava per Narbona, si fa o no fa per l'actual canal de la Robina); controlava els ancoratges a la llacuna propera, des de la qual s'exportava sobretot ceràmica procedent de la Graufesenque (prop de Millau). Aquesta prosperitat es va veure sotraguejada per un incendi que va destruir parcialment la ciutat el 145, que anà declinant des de la fi del segle fins al segle IV.
De l'època romana en queden poques restes: principalment un fragment de la Via Domícia descobert recentment a la plaça de Casa de la Vila, i l'horreum, una mena de cava que havia servit de graner o magatzem. També s'ha trobat i excavat parcialment un temple i un amfiteatre, i se sap que hi havia hagut termes i un teatre. La manca d'espectacularitat d'aquestes restes és compensada per l'abundor d'inscripcions recuperades del material emprat per construir les muralles a l'antiguitat tardana, enderrocades el 1869.
El 462 hi van entrar els visigots, amb els quals fou capital de la província de Septimània fins a l'arribada dels àrabs que la van ocupar per primer cop el 715 però fou perduda o abandonada fins que fou recuperada el 719 per As-Samh ibn Màlik al-Khawlaní; sota els àrabs es va dir Arbuna. El 734 un duc de Provença de nom Mauront (Maurontus) va signar un acord amb el governador Yússuf ibn Abd-ar-Rahman que permetia a aquest ocupar algunes places de la vall del Roine, per protegir la Provença contra atacs de Carles Martell i com a nova via d'invasió cap al nord. Carles Martell va respondre el 737 ocupant Avinyó i atacant Arbuna, però el seu atac fou rebutjat tot i la victòria a la batalla del Berre.
El 752 fou assetjada per Pipí el Breu però tampoc la va poder conquerir i va haver d'aixecar el setge deixant un contingent per mantenir el blocatge que no fou gaire efectiu. El comte de Nimes Ansemond va morir en les operacions de blocatge (754). El 756 el setge es creu que es va reprendre, però l'eficàcia fou molt limitada. Entre 756 i 759 els francs van negociar amb els gots de la ciutat, que eren els qui defensaven la ciutat amb plena cooperació amb els musulmans. El rei els va prometre de mantenir la comunitat goda en l'ús de les seves lleis i costums si lliuraven la ciutat, la qual cosa finalment van fer el 759, després del darrer llarg setge de tres anys (tercer setge d'Arbuna). Els gots s'apoderaren de l'interior de la ciutat, van matar la minsa guarnició sarraïna, i van obrir les portes als francs. Seguidament altres ciutats es van sotmetre als francs si no s'havien sotmès abans (es pensa que Carcassona, Lodeva i Elna principalment, però les dues primeres podrien haver estat en mans de Waifré d'Aquitània). Elna amb tot el Rosselló i el Conflent, es va lliurar a les forces de Pipí poc després de Narbona. El rei va cedir a l'església de Narbona la meitat de la població i de les seves dependències dins i fora dels murs, i la meitat dels drets domanials que el comte de la ciutat podia recaptar pel rei en tota la diòcesi; el terç de drets similars foren donats a altres esglésies de Septimània. Es van establir comtes a Narbona i a diverses poblacions de Septimània que en general van ser el mateixos comtes gots que ja exercien el càrrec fins aleshores sota autoritat del valí musulmà.
La zona fou objecte de diverses expedicions àrabes, la més important de les quals fou la del 793 quan Abd-al-Màlik ibn Mughith va arribar davant la ciutat, en va cremar els barris propers i va derrotar el comte i duc de Tolosa a la batalla de l'Orbieu prop de la ciutat, i després es retiraren amb un gran botí. La darrera expedició, sense cap resultat, fou el 840.Durant l'edat mitjana el poder es va repartir entre l'arquebisbe i el vescomte. El 1306 en foren expulsats els jueus per ordre del rei de França. El 1320 la destrucció d'un dic li va fer perdre la condició de port de mar. Durant la resta del segle XIV la ciutat va començar a recular a causa de la guerra dels Cent Anys l'epidèmia de pesta del 1348 i la modificació dels corrents de bescanvi comercial. Amb el Tractat dels Pirineus (1659) deixa de ser una plaça fronterera i perd importància militar.[3] Com a seu de l'arquebisbe, que era president nat dels Estats Generals del Llenguadoc, fou principalment una vila eclesiàstica.
A mitjan segle XIX la construcció d'un ferrocarril i l'extensió de les vinyes van aportar nova prosperitat. El 1871 s'hi va proclamar la Comuna. Després, el 1907 va aparèixer la crisi vitícola i els vinyataires llenguadocians i rossellonesos es van revoltar sota la direcció del batlle, Ernest Ferrol. La novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff, La revolta dels geperuts (1998), s'ambienta en aquests fets.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)