Per saber el temps de Sant Bertran de Comenge:
EL TEMPS A SANT BERTRAN DE COMENGE
EL TEMPS A TOLOSA
Què no us podeu deixar per la descoberta de l'Arieja i l'Alta Garona
No us podeu deixar, si en teniu, les samarretes, gorros i forros polars de Natura -i si no en teniu, sempre no podeu demanar a la Raquel- i sobre tot marcar gorres i forros, ja que a l'autocar en serem molts que anirem ben equipats...Una motxila per fer senderisme, amb aigua, un xubasquero, crema solar... Roba i botes còmodes per caminar.
Roba d'abric i sabates antilliscants per la cova.
El dinar del primer dia, de pic-nic, o bé comprar-lo quan parem.
I recordeu: sortim l'1 de maig a les 7h del matí de la Carretera de Vilassar/Carrer Rafael de Casanova d'Argentona. Puntuals. No ens podem esperar!!!! Ja que tenim l'entrada de les coves a una hora establerta.
Una guia per identificar els arbres per a la caminada de Sant Bertran de Cominges
Per la caminada a Cominges, us hem preparat un "fulladari" o guia de fulles amb els noms catalans dels arbres que us anireu trobant durant l'itinerari. Les vam collir allà mateix, a l'octubre passat, mentre preparàvem aquest viatge.Quan la terra promesa era al sud... Molts de nosaltres tenim avantpassats que van migrar d'aquest territori a Catalunya
Aquí teniu alguns dels articles que parlen d'aquesta onada de migració, des de finals del segle XV a mitjans del segle XVII.L'immigració francesa al Maresme i a Argentona. Clícam'm!
L'immigració francesa al Maresme
On trobareu informació més extensa de la migració a tot el principat i un llistat dels cognoms occitants a Catalunya.
La migració occitana a Catalunya
I aquí teniu un article de la revista Sapiens que parla d'aquesta migració:
Catalunya era, al començament del segle XVI, un país buit, un territori que s’ompliria gràcies a un important corrent migratori que va tenir grans repercussions en la demografia i la societat catalanes. D’aquesta manera, durant el segle XVI i fins 1630, un bon nombre de francesos van abandonar els seus llocs d’origen per convertir-se en emigrants que van trobar al Principat i als comtats un territori convertit en un gran mercat de treball com a conseqüència de la crisi demogràfica que patia Catalunya des de la Baixa Edat Mitjana.
Els principals motius que van portar aquesta població a emigrar van ser la sobrepoblació crònica dels Pirineus i el Migdia francesos, on es donava una gran desproporció entre la densitat demogràfica i els recursos per a la subsistència; i els efectes derivats de les Guerres de Religió a França (1560-1599), on la rivalitat político-religiosa entre catòlics i protestants va prendre un caràcter de guerra civil que forçaria la població a emigrar.
D’entre els factors d’atracció que Catalunya oferia per a la immigració francesa cal destacar la crisi demogràfica de la baixa edat mitjana que havia convertit el Principat en un immens mercat d’oferta laboral a omplir en plena recuperació econòmica. Igualment, la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) va permetre que s’ampliessin les possibilitats laborals en el món agrari, mentre que l’arribada de l’or i la plata americans van derivar en un increment dels salaris. Òbviament, l’afinitat lingüística i els lligams històrics entre la Corona d’Aragó i Occitània també van ser decisius a l’hora d’entendre les migracions. És a dir, Catalunya vivia una situació de despoblament i presentava les condicions òptimes per a rebre els corrents migratoris.
Cronològicament, podem situar l’onada migratòria francesa entre finals del segle XV i 1660. Així, entre 1490 i 1540 s’iniciaria la fase ascendent, assolint la plenitud entre 1540 i 1620, i iniciant el declivi entre 1620 i 1660. La davallada dels fluxos migratoris a partir de 1620 va produir-se per la fi de les Guerres de Religió i per la millora de les perspectives econòmiques a França, mentre que Catalunya entrava en un període de crisi amb l’esclat de la Guerra dels Segadors, una crisi de subsistències i epidèmies de pesta.
Principalment, la immigració francesa va procedir dels Pirineus i Prepirineus francesos, però també del Llenguadoc, el Garona, les Terres Altes i el Massís Central. Majoritàriament la immigració es composava de població masculina i jove, en edat de reproduir-se, mentre que la presència femenina va ser minoritària. Així, cap a finals del segle XVI entre el 10 i el 20% de la població masculina seria d’origen francès. Ara bé, aquests nouvinguts tindrien una distribució desigual en el territori, amb màxims a Castelló d’Empúries, Tàrrega, la Bisbal d’Empordà, Sant Cugat i Barcelona.
La integració de la immigració francesa va fonamentar-se en un ràpid i intens mestissatge amb la població autòctona. Els nouvinguts arribaven amb una edat molt jove al territori català, una edat òptima per treballar, però també per reproduir-se. La majoria del gruix migratori era masculí, fet que va afavorir el mestissatge. Així, els immigrants francesos, majoritàriament, van casar-se amb dones del país, fet que va suposar que, en general, la migració fos definitiva. Això va suposar que la immigració francesa contribuís al redreç econòmic i demogràfic del país.
Igualment, el gruix de la immigració francesa va inserir-se amb una relativa facilitat dins del mercat de treball català, necessitat de mà d’obra, facilitant la integració. Bona part de la immigració es composava de mà d’obra no especialitzada que va encabir-se en els rengles inferiors de la pagesia (jornalers)i en els oficis artesanals dins del món urbà.
La integració dels immigrants, en darrera instància, també va fonamentar-se en la inserció en la vida parroquial i religiosa de les comunitats urbanes i rurals on va instal·lar-se. Procedents majoritàriament procedien de les diòcesis frontereres, el factor religiós va esdevenir primordial en la integració dels nouvinguts, així com la seva participació en els actes litúrgics, festius, associatius i morals que impregnaven la vida quotidiana de la Catalunya moderna.
Tanmateix, tot i l’existència dels factors d’integració, la immigració francesa també va haver d’enfrontar-se a diferents elements de rebuig i discriminació en el seu procés d’inserció en la Catalunya dels segles XVI i XVII.
D’entrada, la seva condició de súbdits del rei de França, enemic de la Monarquia Hispànica, va convertir-los en sospitosos als ulls de les autoritats. La por a l’espionatge i al quintacolumnisme francès va derivar en la detenció d’alguns immigrants, així com en una vigilància continuada en temps de conflicte entre els regnes. Per exemple, en la guerra hispano-francesa de 1635, van promulgar-se mesures discriminatòries d’exacció fiscal i de confiscació dels béns dels francesos solters. De la mateixa manera, molts municipis van establir disposicions prohibitives o restrictives sobre la participació dels immigrants en la vida de les localitats.
D’altra banda, si bé la religió va ser un potent factor d’integració, també ho va ser de discriminació. Així, el fet de procedir de zones on el protestantisme estava força arrelat els va convertir en objecte de vigilància per part de la Inquisició. A ulls dels oficials del Sant Ofici, el perill d’heretgia que suposava l’arribada massiva d’immigrants francesos era indiscutible. El delicte de practicar el luteranisme va ser l’acusació més repetida, però també el delicte de bruixeria contra les dones. D’aquesta manera, dels 42 morts en autos de fe realitzats entre 1552 i 1627, 27 eren d’origen francès.
Finalment, com passa a l’actualitat, la presència dels immigrants permetia als autòctons disposar d’un boc expiatori contra el qual descarregar culpabilitats i responsabilitats de les contradiccions socials existents, més encara després de l’expulsió dels jueus i la desaparició de l’enemic intern tradicional. Per exemple, segons els testimonis d’aquell període, els nouvinguts van ser acusats de ser els principals responsables del bandolerisme, quan rarament passaven de ser una cinquena part dels bandolers i malfactors, és a dir, una proporció similar a la que tenien en el conjunt de la població catalana.
En moments de crisi o de trasbalsament social, la presència de la figura de l’estranger sospitós permetia l’existència d’un cap de turc sobre el qual descarregar les tensions desfermades. I és que sembla evident que la condició humana condueix a imputar als elements exògens de la societat qualsevol delicte o desviació de l’ortodòxia social. Les preguntes ja es farien després, primer es responsabilitzava l’immigrant, tal com succeeix en els nostres dies. Tot plegat va suposar el naixement d’un sentiment antifrancès que paulatinament s’aniria estenent entre la societat, especialment en les zones frontereres amb França, i que la conjuntura bèl·lica del segle XVII contribuiria a refermar.
Planning del Viatge de l'1, 2 i 3 de maig a l'Arieja i l'Alta Garona
Dia 1 de maig, divendres.
Sortida a les 7h. del matí de la Crta de Vilassar, al final del carrer Rafael de Casanova, puntuals
Portar-se el dinar del primer dia (pic-nic) o comprar-lo on ens parem.
Visita de la cova de Niaux, una de les coves més importants d'Europa per les seves pintures prehistòriques. Tenim la reserva feta amb més d'un any d'antelació! No us descuideu roba d'abric i calçat còmode... el terra es humit.
Visita de Tolosa de Llanguedoc (lliure)
Sopar
Dia 2 de maig, dissabte
Dia dels nostra avantpassats occitans
Caminada pels boscos i prats de Sant Bertrand de Cominges. 10 km. Hi haurà una caminada més suau pels natura/listes que no vulguin fer aquesta.
Dinar
Visita als territoris on van viure els avantpassats de molts argentonins i maresmencs.
Dia 3 de maig, diumenge
De tornada cap a casa... començarem a descobrir la Ruta dels Càtars... objectiu d'un proper viatge.
Visita a Fanjaus, on va viure San Domingo de Guzman
Visita lliure a Narbona (i dinar)
Sortida a les 7h. del matí de la Crta de Vilassar, al final del carrer Rafael de Casanova, puntuals
Portar-se el dinar del primer dia (pic-nic) o comprar-lo on ens parem.
Visita de la cova de Niaux, una de les coves més importants d'Europa per les seves pintures prehistòriques. Tenim la reserva feta amb més d'un any d'antelació! No us descuideu roba d'abric i calçat còmode... el terra es humit.
Visita de Tolosa de Llanguedoc (lliure)
Sopar
Dia 2 de maig, dissabte
Dia dels nostra avantpassats occitans
Caminada pels boscos i prats de Sant Bertrand de Cominges. 10 km. Hi haurà una caminada més suau pels natura/listes que no vulguin fer aquesta.
Dinar
Visita als territoris on van viure els avantpassats de molts argentonins i maresmencs.
Dia 3 de maig, diumenge
De tornada cap a casa... començarem a descobrir la Ruta dels Càtars... objectiu d'un proper viatge.
Visita a Fanjaus, on va viure San Domingo de Guzman
Visita lliure a Narbona (i dinar)
Narbona, un bon lloc per aturar-se a dinar abans d'arribar a Argentona (3 de maig)
De tornada cap a casa, us proposem d'aturar-nos a dinar -lliure- a Narbona.
On vulgueu de la ciutat... Nosaltres recomanem Les Halles ...veritable centre neuràlgic de la ciutat, el mercat central de Narbona és cèlebre en tot el sud de França. Acull més de 70 comerços alimentaris: flequers, pastissers, carnissers, xarcuters, especialistes en menjars preparats, tripaires, peixaters, fruiters i verdulaires, pollastrers, botigues de queviures selectes, bars i fins i tot cellers. Cada matí acull passavolants afamats, cuiners en potència i tota mena de gurmets. Els productors del mercat central estan a la vostra disposició per procurar-vos els millors productes i aconsellar-vos en l'art de preparar-los.
Al cor de la ciutat, a la vora del canal, esperen la vostra visita: no us ho podeu perdre!
Dies i hores d'obertura:
Obert 365 dies l'any, de 7 h a 13 h.
Cliqueu aquí per més informació de Les Halles de Narbona
Parlem del turisme de Narbona
Cliqueu aquí per anar al web de turisme de Narbona en català
El turisme s'hi va desenvolupar a la segona meitat del segle XX. Els monuments més importants són el Palau Vell, el Palau dels Arquebisbes i la Catedral de Sant Just i Sant Pastor. Cal esmentar també la Via Domícia, el Museu Arqueològic, el Museu d'Art i Història, el Teatre de Narbona, el canal de la Robina que creua la ciutat, l'església de Nostra senyora de la Morguiá ('La Mourguié' en francès. cat. Mongia) del segle XIII amb un museu lapidari, la basílica de Sant Pau-Sèrgi, el barri de la Cité, el barri del Bourg i els barris nous.
La vila va sorgir al turó de Montlaurès, al nord-oest de la ciutat actual, i era un poblament de la tribu dels elísics.
El primer establiment urbà és del segle VI aC i va aprofitar la seva bona posició en la cruïlla dels camins que segueixen la costa (la futura Via Domícia) i la ruta cap l'Atlàntic, per prosperar als segles III i II aC amb el comerç de l'estany procedent de les Illes Britàniques.
En el mateix lloc els romans hi van fundar el 118 aC la seva primera colònia fora d'Itàlia, i li van donar el nom de Narbo Martius, que després va esdevenir capital de la província Gàl·lia Narbonesa (Gallia Narbonensis). El 45 aC, Juli Cèsar hi va instal·lar els veterans de la Legió X. Al segle I la ciutat va arribar a la seva màxima esplendor gràcies a l'activitat portuària, gràcies a la seva condició de port fluvial (en aquell temps l'Aude passava per Narbona, si fa o no fa per l'actual canal de la Robina); controlava els ancoratges a la llacuna propera, des de la qual s'exportava sobretot ceràmica procedent de la Graufesenque (prop de Millau). Aquesta prosperitat es va veure sotraguejada per un incendi que va destruir parcialment la ciutat el 145, que anà declinant des de la fi del segle fins al segle IV.
De l'època romana en queden poques restes: principalment un fragment de la Via Domícia descobert recentment a la plaça de Casa de la Vila, i l'horreum, una mena de cava que havia servit de graner o magatzem. També s'ha trobat i excavat parcialment un temple i un amfiteatre, i se sap que hi havia hagut termes i un teatre. La manca d'espectacularitat d'aquestes restes és compensada per l'abundor d'inscripcions recuperades del material emprat per construir les muralles a l'antiguitat tardana, enderrocades el 1869.
El 462 hi van entrar els visigots, amb els quals fou capital de la província de Septimània fins a l'arribada dels àrabs que la van ocupar per primer cop el 715 però fou perduda o abandonada fins que fou recuperada el 719 per As-Samh ibn Màlik al-Khawlaní; sota els àrabs es va dir Arbuna. El 734 un duc de Provença de nom Mauront (Maurontus) va signar un acord amb el governador Yússuf ibn Abd-ar-Rahman que permetia a aquest ocupar algunes places de la vall del Roine, per protegir la Provença contra atacs de Carles Martell i com a nova via d'invasió cap al nord. Carles Martell va respondre el 737 ocupant Avinyó i atacant Arbuna, però el seu atac fou rebutjat tot i la victòria a la batalla del Berre.
El 752 fou assetjada per Pipí el Breu però tampoc la va poder conquerir i va haver d'aixecar el setge deixant un contingent per mantenir el blocatge que no fou gaire efectiu. El comte de Nimes Ansemond va morir en les operacions de blocatge (754). El 756 el setge es creu que es va reprendre, però l'eficàcia fou molt limitada. Entre 756 i 759 els francs van negociar amb els gots de la ciutat, que eren els qui defensaven la ciutat amb plena cooperació amb els musulmans. El rei els va prometre de mantenir la comunitat goda en l'ús de les seves lleis i costums si lliuraven la ciutat, la qual cosa finalment van fer el 759, després del darrer llarg setge de tres anys (tercer setge d'Arbuna). Els gots s'apoderaren de l'interior de la ciutat, van matar la minsa guarnició sarraïna, i van obrir les portes als francs. Seguidament altres ciutats es van sotmetre als francs si no s'havien sotmès abans (es pensa que Carcassona, Lodeva i Elna principalment, però les dues primeres podrien haver estat en mans de Waifré d'Aquitània). Elna amb tot el Rosselló i el Conflent, es va lliurar a les forces de Pipí poc després de Narbona. El rei va cedir a l'església de Narbona la meitat de la població i de les seves dependències dins i fora dels murs, i la meitat dels drets domanials que el comte de la ciutat podia recaptar pel rei en tota la diòcesi; el terç de drets similars foren donats a altres esglésies de Septimània. Es van establir comtes a Narbona i a diverses poblacions de Septimània que en general van ser el mateixos comtes gots que ja exercien el càrrec fins aleshores sota autoritat del valí musulmà.
La zona fou objecte de diverses expedicions àrabes, la més important de les quals fou la del 793 quan Abd-al-Màlik ibn Mughith va arribar davant la ciutat, en va cremar els barris propers i va derrotar el comte i duc de Tolosa a la batalla de l'Orbieu prop de la ciutat, i després es retiraren amb un gran botí. La darrera expedició, sense cap resultat, fou el 840.
Durant l'edat mitjana el poder es va repartir entre l'arquebisbe i el vescomte. El 1306 en foren expulsats els jueus per ordre del rei de França. El 1320 la destrucció d'un dic li va fer perdre la condició de port de mar. Durant la resta del segle XIV la ciutat va començar a recular a causa de la guerra dels Cent Anys l'epidèmia de pesta del 1348 i la modificació dels corrents de bescanvi comercial. Amb el Tractat dels Pirineus (1659) deixa de ser una plaça fronterera i perd importància militar.[3] Com a seu de l'arquebisbe, que era president nat dels Estats Generals del Llenguadoc, fou principalment una vila eclesiàstica.
A mitjan segle XIX la construcció d'un ferrocarril i l'extensió de les vinyes van aportar nova prosperitat. El 1871 s'hi va proclamar la Comuna. Després, el 1907 va aparèixer la crisi vitícola i els vinyataires llenguadocians i rossellonesos es van revoltar sota la direcció del batlle, Ernest Ferrol. La novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff, La revolta dels geperuts (1998), s'ambienta en aquests fets.
On vulgueu de la ciutat... Nosaltres recomanem Les Halles ...veritable centre neuràlgic de la ciutat, el mercat central de Narbona és cèlebre en tot el sud de França. Acull més de 70 comerços alimentaris: flequers, pastissers, carnissers, xarcuters, especialistes en menjars preparats, tripaires, peixaters, fruiters i verdulaires, pollastrers, botigues de queviures selectes, bars i fins i tot cellers. Cada matí acull passavolants afamats, cuiners en potència i tota mena de gurmets. Els productors del mercat central estan a la vostra disposició per procurar-vos els millors productes i aconsellar-vos en l'art de preparar-los.
Al cor de la ciutat, a la vora del canal, esperen la vostra visita: no us ho podeu perdre!Dies i hores d'obertura:
Obert 365 dies l'any, de 7 h a 13 h.
Cliqueu aquí per més informació de Les Halles de Narbona
Parlem del turisme de Narbona
Cliqueu aquí per anar al web de turisme de Narbona en català
El turisme s'hi va desenvolupar a la segona meitat del segle XX. Els monuments més importants són el Palau Vell, el Palau dels Arquebisbes i la Catedral de Sant Just i Sant Pastor. Cal esmentar també la Via Domícia, el Museu Arqueològic, el Museu d'Art i Història, el Teatre de Narbona, el canal de la Robina que creua la ciutat, l'església de Nostra senyora de la Morguiá ('La Mourguié' en francès. cat. Mongia) del segle XIII amb un museu lapidari, la basílica de Sant Pau-Sèrgi, el barri de la Cité, el barri del Bourg i els barris nous.
La vila va sorgir al turó de Montlaurès, al nord-oest de la ciutat actual, i era un poblament de la tribu dels elísics.
El primer establiment urbà és del segle VI aC i va aprofitar la seva bona posició en la cruïlla dels camins que segueixen la costa (la futura Via Domícia) i la ruta cap l'Atlàntic, per prosperar als segles III i II aC amb el comerç de l'estany procedent de les Illes Britàniques.
En el mateix lloc els romans hi van fundar el 118 aC la seva primera colònia fora d'Itàlia, i li van donar el nom de Narbo Martius, que després va esdevenir capital de la província Gàl·lia Narbonesa (Gallia Narbonensis). El 45 aC, Juli Cèsar hi va instal·lar els veterans de la Legió X. Al segle I la ciutat va arribar a la seva màxima esplendor gràcies a l'activitat portuària, gràcies a la seva condició de port fluvial (en aquell temps l'Aude passava per Narbona, si fa o no fa per l'actual canal de la Robina); controlava els ancoratges a la llacuna propera, des de la qual s'exportava sobretot ceràmica procedent de la Graufesenque (prop de Millau). Aquesta prosperitat es va veure sotraguejada per un incendi que va destruir parcialment la ciutat el 145, que anà declinant des de la fi del segle fins al segle IV.
De l'època romana en queden poques restes: principalment un fragment de la Via Domícia descobert recentment a la plaça de Casa de la Vila, i l'horreum, una mena de cava que havia servit de graner o magatzem. També s'ha trobat i excavat parcialment un temple i un amfiteatre, i se sap que hi havia hagut termes i un teatre. La manca d'espectacularitat d'aquestes restes és compensada per l'abundor d'inscripcions recuperades del material emprat per construir les muralles a l'antiguitat tardana, enderrocades el 1869.
El 462 hi van entrar els visigots, amb els quals fou capital de la província de Septimània fins a l'arribada dels àrabs que la van ocupar per primer cop el 715 però fou perduda o abandonada fins que fou recuperada el 719 per As-Samh ibn Màlik al-Khawlaní; sota els àrabs es va dir Arbuna. El 734 un duc de Provença de nom Mauront (Maurontus) va signar un acord amb el governador Yússuf ibn Abd-ar-Rahman que permetia a aquest ocupar algunes places de la vall del Roine, per protegir la Provença contra atacs de Carles Martell i com a nova via d'invasió cap al nord. Carles Martell va respondre el 737 ocupant Avinyó i atacant Arbuna, però el seu atac fou rebutjat tot i la victòria a la batalla del Berre.
El 752 fou assetjada per Pipí el Breu però tampoc la va poder conquerir i va haver d'aixecar el setge deixant un contingent per mantenir el blocatge que no fou gaire efectiu. El comte de Nimes Ansemond va morir en les operacions de blocatge (754). El 756 el setge es creu que es va reprendre, però l'eficàcia fou molt limitada. Entre 756 i 759 els francs van negociar amb els gots de la ciutat, que eren els qui defensaven la ciutat amb plena cooperació amb els musulmans. El rei els va prometre de mantenir la comunitat goda en l'ús de les seves lleis i costums si lliuraven la ciutat, la qual cosa finalment van fer el 759, després del darrer llarg setge de tres anys (tercer setge d'Arbuna). Els gots s'apoderaren de l'interior de la ciutat, van matar la minsa guarnició sarraïna, i van obrir les portes als francs. Seguidament altres ciutats es van sotmetre als francs si no s'havien sotmès abans (es pensa que Carcassona, Lodeva i Elna principalment, però les dues primeres podrien haver estat en mans de Waifré d'Aquitània). Elna amb tot el Rosselló i el Conflent, es va lliurar a les forces de Pipí poc després de Narbona. El rei va cedir a l'església de Narbona la meitat de la població i de les seves dependències dins i fora dels murs, i la meitat dels drets domanials que el comte de la ciutat podia recaptar pel rei en tota la diòcesi; el terç de drets similars foren donats a altres esglésies de Septimània. Es van establir comtes a Narbona i a diverses poblacions de Septimània que en general van ser el mateixos comtes gots que ja exercien el càrrec fins aleshores sota autoritat del valí musulmà.
La zona fou objecte de diverses expedicions àrabes, la més important de les quals fou la del 793 quan Abd-al-Màlik ibn Mughith va arribar davant la ciutat, en va cremar els barris propers i va derrotar el comte i duc de Tolosa a la batalla de l'Orbieu prop de la ciutat, i després es retiraren amb un gran botí. La darrera expedició, sense cap resultat, fou el 840.Durant l'edat mitjana el poder es va repartir entre l'arquebisbe i el vescomte. El 1306 en foren expulsats els jueus per ordre del rei de França. El 1320 la destrucció d'un dic li va fer perdre la condició de port de mar. Durant la resta del segle XIV la ciutat va començar a recular a causa de la guerra dels Cent Anys l'epidèmia de pesta del 1348 i la modificació dels corrents de bescanvi comercial. Amb el Tractat dels Pirineus (1659) deixa de ser una plaça fronterera i perd importància militar.[3] Com a seu de l'arquebisbe, que era president nat dels Estats Generals del Llenguadoc, fou principalment una vila eclesiàstica.
A mitjan segle XIX la construcció d'un ferrocarril i l'extensió de les vinyes van aportar nova prosperitat. El 1871 s'hi va proclamar la Comuna. Després, el 1907 va aparèixer la crisi vitícola i els vinyataires llenguadocians i rossellonesos es van revoltar sota la direcció del batlle, Ernest Ferrol. La novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff, La revolta dels geperuts (1998), s'ambienta en aquests fets.
Fanjaux, on Sant Domingo també va fer un miracle -que acabaria amb els càtars i la seva religió- (3 de maig)
Fanjeaux (occità: Fanjaus ) és una comuna francesa situada al departament de l'Aude a la regió de Llenguadoc-Rosselló . Fanjeaux és un poble situat en un promontori rocós de 360 metres, a 25 km de Carcassona a l'antiga carretera nacional 119 entre Mont-real i Mirepoix . La ciutat marca el límit sud de Lauraguais .Història
Al II segle , un oppidum fortificat del turó on Fanjeaux és. Un culte pagà es celebrava en el lloc d'un ressorgiment dedicat a Júpiter , d'aquí el nom en llatí de la localitat: Fanum Jovis .
En 1193 , el bisbe càtar Guilhabert Castres s'estableix a Fanjeaux.
Santo Domingo va fundar prop d'una casa de monges, posteriorment afiliada a l'Ordre de Predicadors o Dominics que més tard va fundar a Tolosa en 1215 . Fanjeaux és especialment el lloc d'un miracle d'aquest últim. Durant una discussió teològica, Domingo va escriure els seus arguments en un paper que va donar als seus interlocutors càtars. Aquests últims van tirar el paper al foc dient que si el paper es cremava, seria un senyal que tenien raó. Però el document va saltar del foc i amb les fulles intactes. Els càtars començar de nou, amb el mateix efecte. Va llançar una tercera vegada, la i es va cremar la biga del sostre, però no els papers.Entre 1209 i 1214 , Fanjeaux és la seu de Simon de Montfort . El Concili del Laterà en 1215 a causa de Simon de Montfort el comte de Tolosa. La ciutat va ser destruïda pel Príncep Negre a 1355 . Es tornarà a edificar i prosperar gràcies al pastís .
Caminades del segon dia: Sant Bertrant de Cominges.
Caminada del matí del 2 de maig. Farem 2 grups. Els més caminadors, anirem afer l'itinerarid e 10 km, amb 400 m de desnivell. Els menys caminadors, anirem a Vallcabrera. Ens trobarem a dinar a Sant Bertrant de Cominge.
Caminada de 10 km.
Família i silvicultura i descobriri la cova de Lespugues. Una vista única de Sant-Bertrand-de-Comminges i la vall de la Garona ...
Distància: 10 quilòmetres
Durada: 3 h 30 Signes: groc
Altitud: 461-819 m
Nivell: Mitjà de dificultat particular: relliscoses en 4 i 5
Aparcament: a l'entrada del poble
1 Seguiu la carretera asfaltada que passa per la part alta del poble de l'oest. Es deixa la carretera i girar a la dreta un camí. Després de 100 metres prendre el camí costerut i rocós que uneix a l'esquerra del llogaret de Mont (gran vista de la catedral).
2 Continueu a través de la carretera d'asfalt. Després de 200 metres giri a l'esquerra, creuar el rierol i seguir el camí de pedra que entra al bosc a un gran encreuament.
4 Arribem a la passada (compensació) després del full de la cabina, una mica més en el camí correcte en una 150m operatiu. Es deixa la pista per prendre el límit superior del clar, un petit sender que entra al bosc a la dreta. Segueix el camí fins a la pista forestal fins a la intersecció amb la carretera Labat. Agafeu la carretera a l'esquerra, creuar la riera pel petit pont de ferro.
5 Gireu a la dreta un camí que s'enfonsa en la mala herba. Deixa en el camí correcte que serveix primer un prat i fins a 30 metres giri a la dreta entre prats i boscos. S'uneix a un camí de ripio que seguim fins a una barraca en ruïnes. Darrere de la cabana, prendre el camí de l'esquerra que s'uneix al bosc. Seguiu les indicacions a una intersecció. > La ruta fins a l'esquerra condueix als Lespugues abisme (15 minuts a /).
6 De tornada a la intersecció, baixar al poble de Labat. El camí és de dos bucles abans de tornar a la carretera asfaltada.
7 Gireu a l'esquerra i creuar la riera (caps de pont) i el llogaret de Labat. A la sortida del poble, l'autor de la creu, agafar la carretera a la dreta. Seguiu per 150 metres i girar a l'esquerra per arribar a un sender. Salta sobre Sant Martí i seguir el camí de tornada cap a la Muntanya (panorama). 2 Seguiu el GR78 (marca blanca-vermella) per pujar a la localitat de Saint-Bertrand des del sud i després cap avall a l'altre costat per tornar al punt de partida.
Visita de Tolosa de Llanguedoc: l'essencial
Surt de l'estació de Metro de Capitole. Te una distancia de 2,2 km. Duració aproximada: mitja jornada.
Capítol (2) i Dojon o Torre del Capitol (1)
El Capitoli és el cor de l'administració municipal de la ciutat occitana de Tolosa.
El Capítols (magistrats) de Tolosa es varen embarcar en la construcció de l'edifici original en 1190, per a proporcionar una seu al govern d'un comtat que creixia en riquesa i influència. El nom Capitoli es referia no només al Capitoli romà, sinó també al capitulum, el capítol dels magistrats que governaven la ciutat. Al segle XX, es van redissenyar les estructures que envolten la gra Plaça del Capitoli (2 hectàrees). Algunes parts de l'interior del Capitoli es remunten al segle XVI, però la façana actual d'estil neoclàssic data del 1750 i es va construir segons els plànols de Guillaume Cammas. La façana té 135 metres de llarg i es va fer amb el maó rosa característic de la zona. Les vuit columnes representen els 8 capítols originals.
El 1873 Eugène Viollet-le-Duc va construir un campanar a l'estil del nord de França al cim de la torre de l'homenatge de l'edifici. Va ser en aquesta torre que Jean Cales, víctima protestant d'un judici religiosament esbiaixat, va ser interrogat. Només el pati i la porta d'Enric IV sobreviuen dels edificis medievals originals. Va ser en aquest pati on el duc de Montmorency va ser decapitat després de la seva rebel·lió contra el Cardenal-Duc de Richelieu.
Un redisseny a fons de la Plaça del Capitoli, fet el 1995, va reservar un gran espai per als vianants. Avui en dia el Capitoli acull Casa de la Vila, a més de la companyia d'òpera del Teatre del Capitoli de Tolosa i una orquestra simfònica. La Sala dels Il·lustres conté obres d'art del segle XIX.
Capítol (2) i Dojon o Torre del Capitol (1)
El Capitoli és el cor de l'administració municipal de la ciutat occitana de Tolosa.
El Capitoli és el cor de l'administració municipal de la ciutat occitana de Tolosa.
El Capítols (magistrats) de Tolosa es varen embarcar en la construcció de l'edifici original en 1190, per a proporcionar una seu al govern d'un comtat que creixia en riquesa i influència. El nom Capitoli es referia no només al Capitoli romà, sinó també al capitulum, el capítol dels magistrats que governaven la ciutat. Al segle XX, es van redissenyar les estructures que envolten la gra Plaça del Capitoli (2 hectàrees). Algunes parts de l'interior del Capitoli es remunten al segle XVI, però la façana actual d'estil neoclàssic data del 1750 i es va construir segons els plànols de Guillaume Cammas. La façana té 135 metres de llarg i es va fer amb el maó rosa característic de la zona. Les vuit columnes representen els 8 capítols originals.
El 1873 Eugène Viollet-le-Duc va construir un campanar a l'estil del nord de França al cim de la torre de l'homenatge de l'edifici. Va ser en aquesta torre que Jean Cales, víctima protestant d'un judici religiosament esbiaixat, va ser interrogat. Només el pati i la porta d'Enric IV sobreviuen dels edificis medievals originals. Va ser en aquest pati on el duc de Montmorency va ser decapitat després de la seva rebel·lió contra el Cardenal-Duc de Richelieu.
Un redisseny a fons de la Plaça del Capitoli, fet el 1995, va reservar un gran espai per als vianants. Avui en dia el Capitoli acull Casa de la Vila, a més de la companyia d'òpera del Teatre del Capitoli de Tolosa i una orquestra simfònica. La Sala dels Il·lustres conté obres d'art del segle XIX.
Edificada el segle XVII. Son importants les pintures dels murs i els sostres, de Jean-Pierre Rivalz.
Museo de Saint Raymond (5)
Museu d'Història Antiga de Tolosa.
La Basílica de Sant Serní (6) La Torre del Taur (3)
La Basílica de Sant Serní (en occità Sant Sernin, en francès Saint-Sernin) és un dels edificis emblemàtics de Tolosa i és l'església romànica més gran d'Occitània i la segona (després de l'antiga de Cluny) de tot l'estat francès.
Es tracta d'un santuari construït a l'emplaçament de la tomba de sant Sadurní, bisbe de Tolosa martiritzat el 250. El carrer del Taur que porta de la plaça del Capitoli a la basílica treu d'altra banda el seu nom del màrtir, que va ser tirat per un toro furiós sobre el que era llavors una carretera sortint de la ciutat.
La basílica fou declarada com a "monument històric" l'any 1840
La construcció de l'actual basílica fou decidida a final del segle XI. La capella que s'havia construït al segle V, a l'emplaçament de l'actual basílica, s'havia fet massa petita pel nombre creixent de fidels pelegrins. La basílica era llavors col·legial, és a dir una església amb un col·legi de canonges dirigits per un abat. Aquest últim s'oposava sovint al bisbe de Tolosa, amb una catedral de Sant Esteve molt menys resplendent que la de Sant Sadurní.
Tolosa rebia llavors la visita de nombrosos pelegrins sobre el camí de Sant Jaume, o per adorar les relíquies de sant Sadurní o sant Serní.
Cripta de la Basílica
La construcció va començar per la capçalera, el 1080, sobre la capella. Les obres van ésser dirigides fins al 1118 pel canonge Raimon Gairard. Encara es pot visitar avui l'església primitiva, que fa l'ofici de cripta. Acull algunes relíquies sagrades. Setze anys després del començament de la construcció, el 1096, el papa Urbà II en va consagrar l'altar.
Sant Serní va continuar de ser una simple església escolar fins a 1778, data en la qual va ser finalment consagrada basílica. Durant la Revolució, el capítol de Sant Serni va ser suprimit.
L'església va ser parcialment modificada en l'època gòtica i al Renaixement. Al segle XIX, fou restaurada per Eugène Viollet-le-Duc. Restableix llavors l'escalonament de les teulades dels laterals i de la nau principal que havia estat suprimida al segle XIV. A les acaballes del segle XX, una restauració va suprimir novament l'escalonament de Viollet-le-Duc per reemplaçar-lo per l'estat del segle XIV.
Un magnífic claustre i una abadia es trobaven al nord de la basílica, però van ser enderrocats durant el segle XIX. El Museu dels Augustins posseeix algunes restes i trossos d'escultures.
La Basílica de Sant Serní (6) La Torre del Taur (3)
La Basílica de Sant Serní (en occità Sant Sernin, en francès Saint-Sernin) és un dels edificis emblemàtics de Tolosa i és l'església romànica més gran d'Occitània i la segona (després de l'antiga de Cluny) de tot l'estat francès.
Es tracta d'un santuari construït a l'emplaçament de la tomba de sant Sadurní, bisbe de Tolosa martiritzat el 250. El carrer del Taur que porta de la plaça del Capitoli a la basílica treu d'altra banda el seu nom del màrtir, que va ser tirat per un toro furiós sobre el que era llavors una carretera sortint de la ciutat.
La basílica fou declarada com a "monument històric" l'any 1840
La construcció de l'actual basílica fou decidida a final del segle XI. La capella que s'havia construït al segle V, a l'emplaçament de l'actual basílica, s'havia fet massa petita pel nombre creixent de fidels pelegrins. La basílica era llavors col·legial, és a dir una església amb un col·legi de canonges dirigits per un abat. Aquest últim s'oposava sovint al bisbe de Tolosa, amb una catedral de Sant Esteve molt menys resplendent que la de Sant Sadurní.
Tolosa rebia llavors la visita de nombrosos pelegrins sobre el camí de Sant Jaume, o per adorar les relíquies de sant Sadurní o sant Serní.
La construcció va començar per la capçalera, el 1080, sobre la capella. Les obres van ésser dirigides fins al 1118 pel canonge Raimon Gairard. Encara es pot visitar avui l'església primitiva, que fa l'ofici de cripta. Acull algunes relíquies sagrades. Setze anys després del començament de la construcció, el 1096, el papa Urbà II en va consagrar l'altar.
Sant Serní va continuar de ser una simple església escolar fins a 1778, data en la qual va ser finalment consagrada basílica. Durant la Revolució, el capítol de Sant Serni va ser suprimit.
L'església va ser parcialment modificada en l'època gòtica i al Renaixement. Al segle XIX, fou restaurada per Eugène Viollet-le-Duc. Restableix llavors l'escalonament de les teulades dels laterals i de la nau principal que havia estat suprimida al segle XIV. A les acaballes del segle XX, una restauració va suprimir novament l'escalonament de Viollet-le-Duc per reemplaçar-lo per l'estat del segle XIV.
Un magnífic claustre i una abadia es trobaven al nord de la basílica, però van ser enderrocats durant el segle XIX. El Museu dels Augustins posseeix algunes restes i trossos d'escultures.
Es tracta d'un santuari construït a l'emplaçament de la tomba de sant Sadurní, bisbe de Tolosa martiritzat el 250. El carrer del Taur que porta de la plaça del Capitoli a la basílica treu d'altra banda el seu nom del màrtir, que va ser tirat per un toro furiós sobre el que era llavors una carretera sortint de la ciutat.
La basílica fou declarada com a "monument històric" l'any 1840
La construcció de l'actual basílica fou decidida a final del segle XI. La capella que s'havia construït al segle V, a l'emplaçament de l'actual basílica, s'havia fet massa petita pel nombre creixent de fidels pelegrins. La basílica era llavors col·legial, és a dir una església amb un col·legi de canonges dirigits per un abat. Aquest últim s'oposava sovint al bisbe de Tolosa, amb una catedral de Sant Esteve molt menys resplendent que la de Sant Sadurní.
Tolosa rebia llavors la visita de nombrosos pelegrins sobre el camí de Sant Jaume, o per adorar les relíquies de sant Sadurní o sant Serní.
Cripta de la Basílica
Sant Serní va continuar de ser una simple església escolar fins a 1778, data en la qual va ser finalment consagrada basílica. Durant la Revolució, el capítol de Sant Serni va ser suprimit.
L'església va ser parcialment modificada en l'època gòtica i al Renaixement. Al segle XIX, fou restaurada per Eugène Viollet-le-Duc. Restableix llavors l'escalonament de les teulades dels laterals i de la nau principal que havia estat suprimida al segle XIV. A les acaballes del segle XX, una restauració va suprimir novament l'escalonament de Viollet-le-Duc per reemplaçar-lo per l'estat del segle XIV.
Un magnífic claustre i una abadia es trobaven al nord de la basílica, però van ser enderrocats durant el segle XIX. El Museu dels Augustins posseeix algunes restes i trossos d'escultures.
Esglèsia de Sant Pere des Chartreux (7)
El que resta d'un convent sels segles XVII i XVIII és l'església u un gran claustre, amb pintures i escultures barroques i neoclàssiques.
La cripta arqueològica de Saint-Pierre-des-Cuisines (8)
Edifici del segle IV fou una basílica funeraria. L'esglèsia es del segle XI al XVI.
Convent dels Jacobins (9)
L'església dels Jacobins de Tolosa és un dels exemples més importants de l'arquitectura religiosa meridional del segle XIV. Forma part del convent durant molt de temps administrat per l'ordre dels Jacobins.
L'església ha estat construïda en diverses etapes. Les primeres obres començaren l'any 1230 i acabaren al segle XIV. S'edificà l'àmplia església, el claustre amb columnes bessones, la capella de Sant Antoni, el refectori i el campanar de 45 m d'altura. Les següents campanyes van ser majors. Van permetre per exemple de dotar a la grandiosa nau de la famosa palmera composta per una gran columna de la qual irradien vint-i-dos nervis que sostenen la volta de l'absis, flanquejat d'una volta omplerta d'estrelles en onze branques. La posteritat no ha conservat el nom del seu arquitecte. El conjunt dels Jacobins s'ha beneficiat d'una renovació recent, començada el 1920, i acabada el 1972. Avui, aquesta església de maons presenta un aspecte exterior molt massiu, però la seva arquitectura interior ha continuat sent lleugera.
Des de 1369, s'hi veneren les relíquies de Sant Tomàs d'Aquino. El 1791, quan els dominicans van haver de marxar, aquestes van ser transportades a Sant Serni, però han tornat recentment al seu lloc original pel setè centenari de la mort del sant (1974). Des de Napoleó, l'església va quedar en un trist estat. Confiada als militars, albergava un exèrcit de cavalls, i més de 5.000 m³ de terra s'hi abocaren per tal de sobreaixecar el sòl. El 1865, el monument va ser intercanviat a la ciutat de Tolosa amb la contraprestació d'uns terrenys on es construïren unes quadres.
L'església ha estat construïda en diverses etapes. Les primeres obres començaren l'any 1230 i acabaren al segle XIV. S'edificà l'àmplia església, el claustre amb columnes bessones, la capella de Sant Antoni, el refectori i el campanar de 45 m d'altura. Les següents campanyes van ser majors. Van permetre per exemple de dotar a la grandiosa nau de la famosa palmera composta per una gran columna de la qual irradien vint-i-dos nervis que sostenen la volta de l'absis, flanquejat d'una volta omplerta d'estrelles en onze branques. La posteritat no ha conservat el nom del seu arquitecte. El conjunt dels Jacobins s'ha beneficiat d'una renovació recent, començada el 1920, i acabada el 1972. Avui, aquesta església de maons presenta un aspecte exterior molt massiu, però la seva arquitectura interior ha continuat sent lleugera.Des de 1369, s'hi veneren les relíquies de Sant Tomàs d'Aquino. El 1791, quan els dominicans van haver de marxar, aquestes van ser transportades a Sant Serni, però han tornat recentment al seu lloc original pel setè centenari de la mort del sant (1974). Des de Napoleó, l'església va quedar en un trist estat. Confiada als militars, albergava un exèrcit de cavalls, i més de 5.000 m³ de terra s'hi abocaren per tal de sobreaixecar el sòl. El 1865, el monument va ser intercanviat a la ciutat de Tolosa amb la contraprestació d'uns terrenys on es construïren unes quadres.
Cova de Niaux (1 de maig)
La gruta de Niaux está abierta al público y las visitas están estrictamente reguladas para garantizar la conservación de las obras parietales. El recorrido se hace en pequeños grupos de hasta 20 personas y están dirigidos por un guía: de julio a septiembre hay 11 visitas diarias, con 45 minutos entre cada grupo; el resto del año sólo hay tres visitas diarias. No hay sistema de iluminación permanente instalado en la gruta y cada grupo se ilumina con lámparas eléctricas portátiles, en un trayecto de unos 800 m hasta llegar al Salón negro, que contiene la mayor parte de las pinturas visibles. La otra parte de la cueva, la red Clastres, no está abierta a los visitantes.
El recorrido, a través de dos grandes cuevas y algunos pasajes estrechos, tiene lugar en el mismo piso que recorrían los magdalenienses en su estado natural: húmedo, irregular y resbaladizo.
Después de adentrarse unos 800 m desde el exterior, se alcanza el llamado Salón negro, una rotonda natural cuyas paredes se encuentran adornadas con un centenar de representaciones animales en un conjunto excepcional magníficamente conservado. Con una antigüedad de unos 13.000 años, éstas pinturas realizadas con trazos negros representan a los grandes mamíferos de la fauna prehistórica de la región, como bisontes, caballo, ciervos y cabras montesas.
La gruta de Niaux contiene un conjunto muy rico de arte parietal que incluye la mayoría de especies propias de la fauna prehistórica de los Pirineos. Los animales se pintaron sobre todo con una materia negra, identificada como carbón vegetal o dióxido de manganeso, y algunas veces con un material rojo obtenido de la molienda de hematita.La sala principal, que agrupa las representaciones de animales más espectaculares, se llama el Salón negro (Salon noir). La gruta también tiene signos tales como puntos o líneas de color rojo y negro, ya sea aíslados sobre las paredes, o asociados con representaciones de animales. Las pinturas del Salón negro que contienen carbón vegetal han sido datadas por el método del carbono-14 y su edad se estima en 13.000 años. El bestiario representado comprende principalmente bisontes (54), caballos (29), caprinos (15), así como los ciervos e incluso pescados. la morfología de los caballos evoca a la del pottok actual, un caballo endémica de los Pirineos todavía presente en el País Vasco. La presencia de un trazo que esboza una comadreja merece señalarse ya que este animal raramente es representado en el arte parietal magdaleniense.
Motivaciones de la frecuentación de la gruta
Varias hipótesis han sido propuestas sobre las razones de la ocupación de la gruta por los hombres prehistóricos. Parece que la gruta no era un lugar de residencia: no se ha encontrado ningún vestigio doméstico, ya sea en la entrada o en el fondo de la gruta. Niaux es también parte de una red de grutas decoradas presentes en el valle o los valles vecinos y no funcionó como lugar de habitación o morada (gruta de Bédeilhac, red de grutas del valle de Ussat, etc.). Sin embargo, grutas que hayan sido lugar de residencia también son conocidas en la región (gruta de La Vache, gruta des Églises).Los magdalenienses probablemente utilizaran dos entradas para la gruta de Niaux, una para acceder al Salón negro, y la otra para acceder a la red Clastres (réseau Clastres). El pasaje subterráneo entre las dos partes está actualemente inundado por varios sifones.
El hombre prehistórico ha debido de penetrar profundamente en la gruta para pintar: no hay pinturas parietales identificadas a la entrada de la gruta, y el Salón negro está a más de 700 m de la que se presume era la entrada prehistórica. Este último no tenía ni una función doméstica (hábitat), ni una función práctica (almacenamiento).
Huellas de pasos humanos se han identificado en el suelo de la gruta. No quedan hoy día más que una docena de playas impresiones. La identificación de la talla de los pasos ha también demostrado que los niños habrían podido penetrar en la gruta.
Significación de las obras magdalenienses
El arte de Niaux, como el arte paleolítico en general, no tiene como fin una simple representación figurativa y no se representa ningún elemento del paisaje (flora, sol, montañas, etc.). Con la excepción de una pequeña cabra que parece apoyarse con sus patas delanteras en una grieta de la roca que puede parecer una línea de tierra, los animales parecen flotar en las paredes de la gruta, siguiendo la forma de la misma. Sólo animales grandes aparecen representados, preferentemente aquí herbívoros. El oso y el lobo no se representan aunque estaban presentes en la región.
Un siglo de excavaciones en la región ha permitido poner en evidencia la existencia de campamentos estacionales, establecidos por grupos humanos del Paleolítico superior llegados a cazar la cabra montesa o el reno, entre otros. Semi-nómadas, pasarían unos nueve meses al año en el Prepirineo para descender al valle durante la temporada de invierno. La economía se basaba principalmente en el trabajo de la piel, astas y huesos de los renos. Una de las primeras hipótesis sobre el arte parietal del Paleolítico superior en toda la cadena pirenaica-cantábrica era que estaba vinculado a la caza: las obras serían representaciones de escenas de caza (parece haber flechas dibujadas sobre ciertos animales en el Salón negro) y habrían sido realizadas en el marco de ceremonias propicias a los espíritus para asegurarse una buena caza (representación sólo de grandes herbívoros).
Una hipótesis propuesta a finales del siglo XIX, y puesto al día recientemente, sobre todo por Jean Clottes, pone en relación el arte paleolítico con el chamanismo. En la mayoría de las representaciones parietales paleolíticas (ya sea en Niaux o en otros lugares, como en la cueva de Lascaux, por ejemplo), los caballos y bisontes se representan muy frecuentemente aunque no forman parte de las especies más cazadas, ni para el consumo carne ni para la fabricación de herramientas. Las representaciones están convencionalmente estilizadas (patas en triángulo, la cola nunca toca los cuartos traseros) y siguen las formas de la pared. Además, algunas grutas cercanas contienen representaciones de predadores. La hipótesis del chamanismo consiste en ver en la gruta de Niaux un lugar privilegiado de encuentro entre el hombre y el mundo de espíritus de la naturaleza, que se reflejan a través de las paredes de la gruta. Se trataría entonces de un sistema social y místico en el que la interacción con los espíritus de la naturaleza era una parte integral de la vida cotidiana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)